Ciència i indústria pirotècnica al segle XXI

La pirotècnia és la ciència que estudia la combustió dels materials sense participació de l’oxigen. La pirotècnia usa materials capaços de produir reaccions químiques exotèrmiques per produir explosions, escalfor, llum, gas, fum o so. La pirotècnia és usada en la fabricació de focs artificials i d’efectes especials en pel·lícules i espectacles, però també per la preparació de llumins, de senyals de salvament, components de l’airbag, detonadors, o en explosions de pedreres i la perforació de mines.

Els professionals responsables de fabricar, emmagatzemar, manipular i fer funcionar aquests artefactes s’anomenen pirotècnics.

Mercat de la pirotècnia

Sector	% de mercat
Defensa i espai	37
Seguretat automòbil	34
Mines i pedreres	13
Espectacles	7
Caça	7
Altres	2

L'ús festiu del foc a Catalunya

El foc i la pirotècnia formen part, a Catalunya, de les festes populars, religioses o paganes. Aquest ús popular és el resultat de pràctiques i de formes de viure autòctones així com de necessitats humanes individuals i col·lectives.

El cas és que el foc és un component essencial de la festa al país, durant tot l'any i de diverses maneres, ja sigui per combustió natural, o per la combustió de productes el·laborats industrial o artesanalment.

Els exemples d'ús i de culte al foc són nombrosos. Per Reis, la canalla surt amb fanalets o torxes d'espígol. Per Sant Antoni, a les terres de l'Ebre i a Mallorca és fa una processó amb dimonis i es fa una foguera on es crema un dimoni, es balla, es menja i es fan representacions teatrals. El Carnestoltes, s'acaba amb la crema del ninot, a vegades sobre un castell de focs. Per Setmana Santa abunden les processons amb diversos tipus d'espelmes votives, torxes i llums d'oli. Per Sant Joan es fa un foc que simbolitza la renovació, es cremen mobles vells, se celebra l'arribada de l'estiu i de un període d'abundància. L'estiu es l'època del cicle de les festes majors de pobles i ciutats, amb espectacles de dimonis i castells de foc. Per Tots sants es fan ofrenes als avantpassats en forma de llum d'espelma simbolitzant les ànimes. Per Nadal es festeja el tió, símbol de la llar i el foc, del tronc que crema a terra i que porta obsequis als nens...

Aquests i d'altres exemples configuren un panorama que confirma el foc com a element essencial de la festa a Catalunya.

Perquè? Les raons històriques i simbòliques són les que intentem explicar en aquest bloc, però sobretot perquè el foc ens serveix per construir la festa, crea una separació entre el temps normal i el temps festiu. El foc i la pirotècnia marquen l'inici d'un temps en que passen coses que no passen cada dia. Com s'entra en un temps de festa: amb un senyal, per exemple uns tocs de campana, un foc o amb una explosió pirotècnia. La pirotècnia emmarca el temps festiu i ressalta moments especials, com una forma de solemnitzar i de crear espai festiu.

Notes preses a la conferència de Salvador Palomar en el curs de Responsable de Grup de Consumidors Reconeguts Experts organitzat per la Federació de Diables de Catalunya, el 3 de març de 2012, al Museu d'Història de Catalunya.

Orígens de la pirotècnia

L’ús d’artefactes pirotècnics en forma de coets sembla que es remunta a la Xina del primer mil·lenari. Al segle VII està documentat el seu ús a la Grècia bizantina, on s’usaven explosions per tirar el foc gregorià. Al segle XII eren usat pels àrabs, i sembla que foren aquests els que van portar el seu ús a la península ibèrica entre els segles XIII i XIV. Al segle XV la ciutat de València delimita zones del seu casc urbà on es pot fabricar i vendre pirotècnia. 

La llegenda vol que l’inventor de la pirotècnia fos el monjo xinès Ti Lang, de la ciutat de Liu Yang, on sembla que fa mes de 1.000 anys ja treballava amb pólvora. El seu poble celebra cada 18 d'abril el seu aniversari oferint sacrificis. En aquella època la fabricació de focs artificials era un art, i s'usaven per tal de foragitar els mals esperits i els fantasmes, que s'espanten amb l'estrèpit dels trons i de les llums. Encara avui, pel nou any xinès,  la pirotècnia manté un vincle amb lo sagrat i lo religiós i s'utilitza per espantar els mals auguris i entrar en el nou any amb optimisme. Avui dia la regió xinesa de Liu Yang segueix essent la més gran productora d'artificis pirotècnics.

El foc a la Grècia antiga: Els misteris d'Eleusis

Processó dels misteris d’Eleusis, placa votiva sobre ceràmica pintada, mitjans del segle IV av-J. 

Iacchos (avatar de Dionisos) figura al centre del registre inferior de la escena, portant dues torxes, una aixecada, l’altra a baix, i es presenta el primer del seguici davant la deessa Deméter. Al registre superior dos altres personatges també porten torxes. 

En la religió grega antiga, els misteris d’Eleusis eren un dels cultes iniciàtics més populars dedicats a algunes divinitats (Demèter, Hades, Dionisos, Mithra, Artemis o Apolo). A Eleusis, els misteris estaven dedicats a la deesa de la terra Deméter i a la seva filla Perséfona. L’aspecte principal d’aquest culte es construïa al voltant de la cultura del blat i del cicle de vida de la natura. Tots els iniciats preservaven els secrets del culte i creien fermament que ells mateixos coneixerien una vida després de la mort gràcies a la seva iniciació a aquest misteri. Com la divulgació dels rites estava estrictament prohibida i que cap autor no ha traït aquest secret, no hi ha escrits que documentin amb precisió les cerimònies.

Se sap que els misteris duraven nou dies. La primera part del ritual consistia en una processó durant la qual es portaven les relíquies sagrades fins a Atenes. Els candidats aleshores es banyaven al mar per purificar-se, i començava un període de dejú fins que la processó, seguint l’estàtua de Iacchos (avatar de Dionisos) tornava a Eleusis. Allà, els Mistes (candidats a iniciar-se en els misteris) consumien Kykéôn, un aliment a base de blat fermentat (amb propietats al·lucinògenes), es realitzava el ritus secret, i els iniciats rebien les revelacions que els permetia accedir a la salvació i a la vida després de la mort.

El foc a la prehistòria

Cartell de la pel·lícula En busca del foc (La guerre du feu), de 1981, del director Jean-Jacques Annaud, basada en la novel·la de l’escriptor belga J.-H. Rosny Ainé (1856-1940).

La introducció de la pel·lícula diu: “Aquesta història se situa 80.000 anys enrere, en plena prehistòria, i explica la lluita dels homes per aconseguir i controlar el foc, ja que la supervivència depenia en gran part de la seva possessió. En aquella època, el foc era un objecte de culte i de misteri, ja que encara ningú havia après a crear-lo: el foc havia de ser “robat” a la natura i mantingut abrigat del vent, de la pluja i de les altres tribus que el volien prendre. El foc era símbol de poder i una eina de supervivència. La tribu que posseïa el foc, posseïa la vida”.

El primer foc a la Terra

Carbó fòssil del període Carbonífer tardà

El foc apareix a la terra ara fa uns 420 milions d'anys, però es generalitza en el període carbonífer de l’era geològica anomenada Paleozoic tardà, ara fa uns 360 milions d’anys. És en aquesta època que es troben de manera generalitzada fòssils de plantes carbonitzades, testimoni de l’existència de focs naturals i salvatges. Sembla que els focs van ser possibles gràcies a l’existència d’un mínim de 13% d’oxigen en l’atmòsfera, fet que va ser produït per la presència massiva de plantes fora de l’aigua.

Una nova etapa de més abundància de focs naturals comença ara fa 6 o 7 milions d’anys, amb l’aparició de l’herba en la majoria d’ecosistemes terrestres, herba que no només serveix d’esca sinó que propaga el foc amb facilitat.

Els focs naturals sempre han tingut un rol important en el clima de la terra, en la vida i evolució de les plantes i els animals,  i en l’evolució dels ecosistemes. La paleo-ecologia i la paleo-climatologia son dues branques de la ciència que estudien la incidència del foc en la història de la terra.