Recorregueren tota la costa des del golf de
Roses, el qual consideraren massa gran per un senzill refugi. En el Promontori
Celebàndic, avui cap de Begur i en la cala anomenada d'Aigua Blava, cregueren
que seria el redós desitjat per la princesa, més ella el refusà per massa
pedregós i perquè temé que la serralada altíssima li recordaria massa la llar
pairal que acabava de deixar.
Les cales de Calella i de Llafranc ja la
temptaven en principi, però no es decidí fins que havent passat les Formigues,
per una averia en la nau que la menava, se veié obligada a saltar a terra, a una
platjeta del peu de Cap Gros. Sos peus nusos, en enfonsar-se en la sorra
finíssima de la platja, li produïren una sensació de tal dolcesa, que en restà
meravellada.
Aquí- digué a ses servents-, aquí m'hi
bastireu un palau mig en mar i mig en terra, perquè pugui copsar al ensems les
carícies de les ones i el pessigolleig del fi sorral. Els pins m'hi serviran de
dosser, i les ones ajogassades m'adormiran amb llurs cançons.
La platja abans quieta i solitària, amb l'estatge de la princesa fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus.Els pescadors li regalaven els millors peixos de la mar i ella, en compensació, amb sa jovenesa omplia de cançons i d'alegria aquest bocí de costa llevantina.
Qui primer s'adonà del canvi, fou un veí molt proper que tenia el seu estatge amb honors de castell en la penya rocosa d'aquest nom. Tant per mar com per terra, era quasi bé una fortalesa inexpugnable, en la manera d'ésser d'aquell temps. Ullprès per les gràcies de la princesa i per tot quan d'ella sentia contar per sos servents, decidí entrar-hi en coneixença, més ella, qui covava en son cor quelcom més que agraïment envers son salvador quan l'incendi dels Pirineus, no feu cap mena de cas dels oferiments del seu veí; ni súpliques, ni ambaixades, ni presents foren prou per a interessar el seu cor de dona.
De la negativa en resta molt desconhortat el senyor de Castell; i prenent-la com a menyspreu, veient el seu amor propi humiliat, li trameté un missatger de la seva confiança, per veure si amb amenaces podria aconseguir el que no havia pogut amb súpliques.
Tot fou en va, i una nit, quan en el palau de la princesa tots dormien, fou traïdorament assaltat i posant en pràctica l'amenaça, hi calaren foc reduint a cendres el palau i sos habitants.
Aquesta tradició no l'aneu a cercar en els veïns de la contrada, perquè s'és esborrada de la memòria dels presents. En ma joventut, vareig llegir-la en un vell pergamí de la rectoria del meu poble, únic exemplar tal vegada que havia escapat de la mà destructora del temps, quan encara no coneixia el mar més que de nom.
Del palau de la princesa no en restà més que
un munt de runes, que llepades per les ones de dia i de nit, amb el transcurs
dels segles quedaren reduïdes a una sola roca que s'alça encara al mig la
platja, negre i recremada, per a record dels mortals. El color de la roca, que
fou palau de la princesa, donà nom a la platja de La Fosca per qual la coneix
tothom; i en quant a Castell, encara el curiós visitant podrà veure-hi els
grans carreus que formaven el fonament de les muralles amb ses torres, per la
part de ponent, carreus que podrien qualificar de ciclòpics, i de la part de
terra s'hi pot veure la formació del portal d'entrada i l'excavació del fosso
en la roca viva per a fer-lo més inaccessible."
“Llegenda de La fosca”, Revista Marinada, 1922.
Consultat el 03/04/2012 a http://tempspalamos.blogspot.com.es/2009/08/llegenda-de-la-fosca.html
